dimecres, 3 de febrer de 2010

Per tu, Quima


Ahir, dimarts, veig una trucada de la Mercè al mòvil. Vaig pensar que era per comentar alguna cosa de la propera ballada o del nou vestuari. Però el to de veu ja em va fer sospitar que alguna cosa anava malament. No em vaig equivocar. "La mare....". En poc més de tres mesos era la segona trucada en el mateix to. No m'ho podia creure. Però era veritat: la Quima, la seva mare, havia mort al matí.

Feia ben poc havia estat al sopar de cloenda de la colla. Estava feliç i contenta, veient com la Mercè, tornava a ballar, i també hi participava el Quim i la Eli. I no era pas fàcil per ella somriure encara que fos una mica en una nit envoltada d'amics. Feia un mes, el destí l'havia colpejat durament una altra vegada. Aquella nit, però, reia. Quan la trobava passejant per la plaça i li preguntava: "Quima, com et trobes??" la resposta era invariablement: "Depèn del moment". Ara ha marxat inesperadament, silenciosament.


Jo vaig començar a ballar en una colla de sardanes amb ella, a la seva colla i del seu espòs Gori, les Espigues Daurades. Després vam seguir camins separats però sempre xerràvem, ens saludàvem i li feia un petó. Després dels anys, hem tornat a compartir estones als concursos. "Jo ja no puc ballar, .. ja ho veus, l'esquena..." Però era feliç veient a la Mercè com ho feia. I m'ensenyava velles fotos de les Espigues.

Adéu Quima, un petó allà on siguis.

Jaume

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada